La paraula foca és d’origen grec i va ser encunyada per denominar un animal ben conegut per Homer i Aristòtil, i tot el món grec, perquè habitava (i habita) els mars de Grècia. La ciutat de Foça, a l’actual Turquia, en pren el nom, i d’altres topònims del mateix mot estan estesos per la mar Egea. Una demostració de la coneixença dels clàssics: Plini el Vell l’esmenta (no com a foca, sinó com a vedell marí, d’on deriva el mot que fem servir en català, vell marí ) més de vint vegades a la Naturalis Historia, en descriu amb precisió diversos detalls anatòmics i de comportament, i la considera domesticable i intel·ligent. El gran naturalista explica l’origen del nom — VITELLUS , vedell—, justificat pels seus bramuls, del tot similars als d’un bou jove. Vell marí és, diuen els lingüistes, una contracció de vedell marí.
El vell marí ha estat intensament perseguit, primer per la seva carn i greix, i segon, pels pescadors considerant-la una competència intolerable. A més, molts dels seus llocs de cria, coves i cales tranquil·les, han estat ocupats per turistes i visitants. La intensitat de la persecució ha deixat una escampadissa de làpides virtuals entorn de la Mediterrània: extingides a les costes italiana, adriàtica i portuguesa al segle XIX; a la Costa Blava francesa fins i tot abans; a Sicília i a Catalunya durant els anys vint; al cap de Gata; a les Canàries… Les darreres supervivents a la Mediterrània occidental foren les de Còrsega i Sardenya, fins als anys setanta, i les del Marroc, als noranta. No és impossible que en quedi alguna a la costa algeriana, però manquen observacions recents. També ha desaparegut de Tunísia. A l’altre extrem, s’ha extingit a tots els països de la mar Negra, excepte Turquia, com també de Síria, del Líban, d’Israel…
A Catalunya, existeixen unes poques cites no confirmades durant la segona part del segle XX, però està considerada extingida. L’últim exemplar trobat mort a les nostres costes va ser el 1979 a l’Ametlla de Mar i a les costes mallorquines, el 1958. En resten els topònims, com la Cova del Vell marí a Sitges, i les Coves del Llop Marí a Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar, i diverses coves amb noms similars a les Illes.
En queden, per tant, molt pocs vells marins i molt escampats. Els especialistes han avaluat que es mantenen, escampats, uns cinc-cents o sis-cents exemplars entre la costa sahariana, Madeira i la mar Egea. La colònia més gran i densa és la del cap Blanc, a la frontera septentrional de Mauritània, on n’hi ha un centenar i mig. A les illes Desertas, vora Madeira, hi ha el grup més ben protegit, actualment d’una trentena d’animals, gràcies a la tasca del parc nacional de l’illa, que ha aconseguit recuperar-les a partir d’una tercera part fa sols vint anys. I d’aquí, res fins a l’Egeu. A les costes i a les illes de Grècia i Turquia s’hi manté una població molt esparsa de trescents o quatre-cents exemplars. Les Espòrades i Zacint són els nuclis més ben coneguts, i els esforços de naturalistes locals, associacions, agències governamentals i la Unió Europea per conservar-los.
La fesomia de les cales i cavitats del Bosc de la Marquesa són molt interessants per aquesta espècie. Segur que en el passat hi devia haver estat. De fet, el doctor Gibert la cita al cap de Salou a finals del segle XIX. Per què no podem somniar en el retorn d’aquest animal emblemàtic al nostre litoral?
