A la franja més costanera del Bosc de la Marquesa, habitualment sobre sòls sorrencs, li correspon una comunitat vegetal singular, el savinar litoral (Juniperetum lyciae), dominada per la savina litoral (Juniperus turbinata), espècie protegida a Catalunya amb estat d’amenaça vulnerable. El savinar litoral és, a més, un hàbitat d’interès comunitari prioritari (codi 2250*).

El savinar litoral és una comunitat de distribució mediterrània i macaronèsica formada per matolls alts o petits bosquets al límit interior de la platja, sobre dunes i mantells eòlics de sorra que aquesta màquia contribueix a fixar. A les costes peninsulars el savinar està ben representat en diversos punts de la costa andalusa i del litoral meridional portuguès, mentre que gairebé ha desaparegut a les costes valenciana i catalana. A les illes Balears el savinar està molt ben representat a la costa de Menorca, a punts del sud i sud-est de l’illa de Mallorca així com a Eivissa i Formentera. Pel que fa a l’arxipèlag canari, el savinar es distribueix per totes les illes a excepció de Lanzarote i Fuerteventura.

Aquesta comunitat vegetal és, doncs, pràcticament inèdita a Catalunya. Un dubte que persisteix és si estava més estesa al litoral tarragoní, a causa de la presència de peus isolats en diversos espais no transformats de la reraplatja de la Platja Llarga, al morrot de la Savinosa (amb topònim que hi fa referència), i amb peus també isolats al cap de Salou. El savinar de la punta de la Móra es troba situat a l’extrem oest de l’espai i va des de la punta de la Creueta fins a poc abans d’arribar a la cala Fonda, sobre una gran duna fixada per la mateixa vegetació, molt afectada per l’erosió a causa de l’aixaragallament causat pel trepig dels usuaris de l’espai i de l’escolament superficial.

El savinar litoral és una comunitat formada bàsicament per la savina, junt amb el llentiscle o mata (Pistacea lentiscus) i l’acompanyen algunes poques espècies psammòfiles compartides amb hàbitats de duna, com l’estepa de sorral (Halimium halimifolium), una altra espècie rara i protegida que apareix aquí i a dunes interiors del cap de Salou, o el lliri de mar (Pancratium maritimum). Quan els sòls van deixant de ser sorrencs, s’hi barregen també algunes de les espècies típiques de la màquia i la brolla mediterrània, com el margalló (Chamaerops humilis), l’estepa borrera (Cistus salviifolius), el bruc d’hivern (Erica multiflora), el càdec (Juniperus oxycedrus).

L’aparença més habitual dels savinars litorals és el d’una formació de 1,5 a 3 metres d’alçada, amb matolls aïllats i atapeïts on és difícil veure-hi els troncs, ja que les branques arriben a terra, i creen en el seu interior un microclima ombrívol i humit, completament diferent del que hi ha a fora, i que afavoreix la seva persistència, alhora que serveix de refugi a nombrosos animals. Aquest és l’aspecte que presenten els peus que hi ha a la zona no arbrada de la Punta de la Creueta i els de la platja Llarga, però no el de la major part de peus que es troben al savinar, ja que se situen sota una cobertura densa de pins, pinyers (Pinus pinea) prop de la punta de la Creueta i blancs (Pinus halepensis) a la resta de l’espai. Quan les savines se situen al sotabosc, creixen verticalment i amb branques obertes per tal d’aconseguir més llum.

La competència amb Pinus halepensis i Pistacia lentiscus és perjudicial per a la savina, fet que juntament amb l’alta freqüentació humana de l’espai i l’erosió de les formes dunars suposa una amenaça seriosa a la seva conservació en un futur a mitjà termini.  També cal considerar el fet de la poca habilitat de J. turbinata per colonitzar nous llocs, potser pel fet que el principal agent dispersor de les llavors de Juniperus són algunes espècies de sargantana i només marginalment alguna au. En conseqüència, la majoria de llavors es dispersen al voltant dels individus adults, i les plàntules es veuen beneficiades per la seva presència  i és incert l’èxit d’una dispersió més llunyana. Un canvi en l’estructura morfològica del sistema platja-duna dels espais analitzats podria tenir efectes molt negatius sobre la població romanent d’aquesta espècie. És per tant que resulta difícil separar les causes antròpiques de les climàtiques en l’estat actual de les poblacions, tot i que els efectes antròpics adquireixen major rellevància si el sistema presenta regressió.

És de destacar a l’espai la presència d’un exemplar de savina de grans dimensions, inclosa actualment al Catàleg d’Arbres Monumentals de Catalunya, que es troba ubicada entre els murs de mas Grimau. Aquest exemplar té una alçada d’uns 5 m, amb un brancatge molt ben desenvolupat i una vigor important. Una altra savina està creixent just a la part culminal de la torre de defensa de Mas Grimau.